Construcció d'un itinerari escultòric
FINAL DE TRAJECTE
Mataró, 07-1999
Anna Calvera i Teresa-M Sala
Trobada a l’estudi de l’escultor, amb un soroll esfereïdor de màquines al carrer i amb la calor habitual de l’estiu barceloní.
En entrar sorprèn l’escultura de ferro i bronze Squantum Serenissimo, que és com un autorretrat de l’artista, la presència imponent de Pedragosa esdevinguda ídol metàl·lic.
L’escultor és en Joan Pedragosa, una persona prou coneguda, primer, com a dissenyador gràfic i, més endavant, com el creador d’unes peces de sobretaula o de sostre que es mouen amb l’aire. Ara ha decidit encetar una nova etapa a la seva vida, ha saltat d’escala, ha deixat el paper i les tisores per decobrir altres materials i, així, es dedica a la construcció tridimensional de peces amb finalitat escultòrica. Tot això es respira a l’estudi, que no un taller, on hi predomina el blanc com a fons de tot. A l’esquena, una llarga trajectòria en la investigació de la forma, per la qual cosa no comença de zero, encara que ell digui ser un “nou Pedragosa”.
Encetem un triàleg interactiu.
L’escultor parla d’ell, de les seves peces, de les seves pensades.
En el rerafons de la seva evolució personal hi ha una altra persona, l’Elisabet Albuixech, la “Beta”. Ella l’ha animat a treballar i a superarse a si mateix, a emprendre noves aventures: «Som allò que som, més allò que escollim ser», sentencia commogut.
Els seus inicis escultòrics estan entroncats amb un viatge a la Patagònia i la Terra de Foc el gener del 1997 i la trobada atzarosa de pedres amb formes polides per la naturalesa. Relíquies d’emocions poètiques, objectes trobats i sensualment acariciats per les mans. Són, comenta, com les escultures d’Henry Moore, que treballava amb el buit i el ple amb formes similars a aquestes... Jo no faig un tipus de formes fortuïtes... són figures pensades matemàticament, generatrius euclidees. No són troballes sinó formes obtingudes, fruit de la recerca meditada, calculada.
També l’escultor mostra els claus de la porta d’una presó, que dringuen si els agitem conjuntament. Entonen una melodia essencial i esdevenen un amulet de so i tacte. La proporció i l’harmonia de la música són una construcció perfecta de llenguatge universal. Ho provem, experimentem amb aquets minúsculs ferros forjats.
La mirada llavors es dirigeix cap al paisatge de plans i formes que pobla una gran taula.
Tot un seguit de figures geomètriques disposades a l’espai emergeixen en una atmosfera proporcionada. Artefactes que apunten moviments rotatoris, cinetismes amb eixos canviants, escletxes i rastres evocadors de les avantguardes històriques. L’estructura neix a partir d’un concepte molt simple que es va desenvolupant fins que adquireix el punt just en el qual la matèria entra en equilibri. Hi conflueixen l’emoció de la línia i l’audàcia estètica.
Des del 1997 el llenguatge escultòric esdevé per a Pedragosa un marc ple de possibilitats de construcció abstracta. És com un recopilatori de solucions racionals i geomètriques.
Un saber copsar l’espai interior, l’aire, amb les espirals, els triangles, els facetats... Serveixen per trobar, des de la simplicitat de les formes, les estructures canviants, amb una gran complexitat de moviments oscil·latoris.
De la llauna al ferro i de l’acer a l’alumini, els plans soldats i plegats centren la seva recerca i apunten cap a la variació de models que es desenvolupen a l’espai i al temps. Els hemisferis creuats d’un designi estilitzat, net i concís, amb el moviment i els diferents punts de vista sovint remarcats amb incisions i clivelles. En aquestes construccions són interessants els processos, com es produeix el desplegament de la forma, alhora que també destaquen diferents acabats, de superfície polida, oxidada, envernissada o enllustrada.
Tempteigs. Sentiment de recapitular. Experimentar per tornar a començar.
Tanmateix, els relleus “enganyen l’ull”. Efecte de pes, de cossificació, que no és res més que una simulació. És un joc amb el llenguatge que es replega. Plafons que juguen amb l’espectador. Proposta lúdica amb les possibilitats d’un altre tipus de paisatge. Naturaleses mortes de les imatges de l’univers creat per Pedragosa.
D’altra banda, emergeix amb força la trilogia de les Imago, “facis, censum, genitum”, que es troben sota l’esguard del Squantum Serenissimo. El llustre els dóna refinament i perfecció i el Patriarca encaputxat es converteix en la darrera pensada, encara. A Mataró, el taller de Pere Casanovas está construint aquesta efígie esdevinguda síntesi i inici, una proposta de viatge de retorn, obertura d’una nova singladura que ja deixa enrera les peces mitjanes de sobretaula.
Tancament del triàleg. Visita al taller. Conversa a quatre veus amb la incorporació de Pere Casanovas en un espai carregat d’energia i d’història, on la matèria cobra un sentit especial i primigeni. Allà les escultures esdevenen cossos. El futur s’escola a la conversa i, cap al final, Pedragosa és contundent: “l’any 2000 tot rodarà sol”. Un esdevenidor que s’albira esperançat.